Font: Col·lectiu Wilson
L’economia davant la independència
Edició impresa Opinión | 24/09/2015 – 00:00h
Col·lectiu Wilson
En el debat actual sobre els efectes econòmics d’una possible independència de Catalunya, s’acostuma a fer una distinció, que creiem útil, entre les conseqüències a mitjà i llarg termini i els anomenats costos de transició a curt termini.
No hi ha cap dubte que una Catalunya independent seria completament viable: la seva població és similar a la de països com Dinamarca o Suïssa; té un nivell de renda superior a la mitjana de la UE; hi ha una economia competitiva i diversificada, i està dotada d’una administració pública capaç de governar el país des de l’hora zero. Més enllà d’aquestes condicions inicials, la independència del nostre país tindria efectes econòmics positius a mitjà i llarg termini. Eliminaria un dèficit fiscal molt gran i persistent (que és precisament el que ara obliga la Generalitat a endeutar-se per cobrir les seves despeses). Permetria al Govern de Catalunya prendre decisions estratègiques que afecten el potencial productiu i benestar dels seus ciutadans (com ara infraestructures, educació i impostos), que són clau per avançar en un món globalitzat i que, fins ara, han estat desateses per un Estat central amb altres prioritats i interessos. En aquest nou escenari, el Govern de Catalunya podria fer front a les obligacions pròpies d’un Estat de benestar avançat -especialment les pensions- amb tants o més recursos que els que té l’Estat.
Els costos de la transició a un Estat propi podrien ser més alts que els beneficis derivats de tenir un Estat plenament reconegut i operatiu en el marc de la UE i dins l’euro? Al nostre entendre, si hi ha voluntat política de totes les parts implicades, no hi ha cap raó objectiva que impedeixi la continuïtat de facto de les relacions econòmiques i financeres amb la resta d’Europa en tots els àmbits. Com que una decisió política deliberada d’impedir aquesta continuïtat tindria costos econòmics significatius per a tothom, entenem que les amenaces de l’Estat espanyol tenen poca credibilitat.
En tot cas, aquests costos de transició es podrien plantejar en tres grans àrees: un boicot comercial, la pertinença a la UE, i el manteniment de l’euro. Quin impacte econòmic podria tenir un boicot comercial? És cert que Catalunya ven a Espanya prop d’una cinquena part del que produeix. Ara bé, quan calculem els efectes comercials de la independència, cal fer quatre consideracions. Primera, un boicot afectaria molt més els béns de consum (només un terç de les exportacions catalanes) que els béns de capital o intermedis. Segona, és difícil creure que hi hauria boicot de productes de multinacionals (el 40% de la facturació manufacturera catalana) perquè no se’n podria distingir l’origen. Tercera, el boicot tindria efectes molt greus sobre els que fessin el boicot. I quarta, els productes boicotejats es podrien revendre (això sí, a preus reduïts o amb costos més elevats) en altres llocs. Tenint en compte aquest factors, el nostre càlcul és que els efectes comercials de la independència serien transitoris i difícilment superarien l’1% del PIB català.
El Govern espanyol ha emfatitzat que la independència suposaria l’expulsió de la UE de manera automàtica. Ara bé, una expulsió implicaria el reconeixement formal de Catalunya com a Estat -cosa que Madrid també ha afirmat que no farà mai-. En tot cas, els tractats de la UE no fan cap referència a l’expulsió de la UE en cas de constitució d’un nou Estat per part d’un territori que forma part de la UE. De fet, l’article 50 dels tractats exigeix un procés de negociació i el consens de les parts implicades per permetre a un membre de la UE sortir de la Unió. Considerant a més el nivell d’inversions d’empreses europees, la decisió sobre el tractament de Catalunya serà política. Les decisions polítiques de la UE s’han caracteritzat pel seu pragmatisme, és a dir, per intentar garantir el millor possible la continuïtat dels drets i obligacions dels ciutadans europeus i preservar l’estabilitat econòmica i financera. Durant la crisi recent, fins i tot s’han arribat a violar algunes normes bàsiques dels tractats europeus, com el principi de “no-rescat” i el de “no-monetització del deute”, per evitar el col·lapse financer d’alguns membres.
Com a país sobirà, Catalunya podria continuar utilitzant l’euro -tenim exemples de països que utilitzen una moneda d’un altre Estat-. Per garantir la continuïtat de l’actual règim de supervisió i accés a la liquiditat del sistema bancari es podria establir un acord monetari com el que tenen Mònaco i altres microestats no pertanyents a la Unió Europea tot i que adaptat a les circumstàncies específiques del cas català (haver adoptat l’euro des dels seus inicis i mostrar el desig de formar part de l’eurosistema com a membre de ple dret). Fins i tot en absència d’aquest acord, els bancs que operessin a Catalunya i que fossin solvents podrien obtenir liquiditat de forma indirecta, a través de les matrius o filials operant a països de la zona euro o, més generalment, en el mercat interbancari global. Qualsevol suspensió de pagaments d’un banc que no tingués la seva activitat restringida a Catalunya tindria un efecte reputació devastador sobre la totalitat del grup bancari del qual forma part i, per tant, seria el primer interessat a garantir la liquiditat de les seves operacions a Catalunya.
En definitiva, mentre que qualsevol benefici de la independència serà permanent, qualsevol cost transitori serà temporal (i determinat pel comportament de l’Estat espanyol). Això implica que el balanç net de la independència depèn del pes que, a l’hora de decidir el 27-S, donem al nostre futur i el del nostres fills. Per poc que valorem aquest futur, creiem que ser sobirans serà bo per a tothom.
ACTIU (i) CORRENT 